Vida i obra
Fill d’una família menestral d’Igualada, fou el seu avi patern qui s’ocupà de la seva formació. Es doctorà en teologia i filosofia al col·legi jesuïta de Cordelles, a Barcelona. Visità el monestir de Sant Cugat del Vallès acompanyat per Josep de Pons, vicari general del bisbat de Vic, i, pel que sembla, fou allà on descobrí la seva vocació d’historiador. El 1742 decidí ingressar al monestir premostratenc de Bellpuig de les Avellanes (Noguera), del qual fou abat els triennis de 1754-57 i 1766-69. Es desconeixen les causes de la seva decisió, ja que en aquell moment el cenobi passava per un moment de decadència (agreujat per l’encara recent guerra de Successió) i, a causa de la seva situació geogràfica (ben a prop de la frontera amb l’Aragó), era distant dels cercles intel·lectuals i culturals de l’època. L’acollí l’abat Pere Joan Bover. Esdevingué el mestre d’altres monjos historiadors del monestir com Jaume Pasqual i Josep Martí.
Atret pel gran nombre de pergamins del centre, poc explorats pel seu antecessor Daniel Finestres, es dedicà a la seva classificació i ordenació. Una de les seves primeres ocupacions fou la de cercar documents que verifiquessin les velles prestacions i els drets en desús que tenia el monestir sobre l’aigua, en l’anomenat “plet de l’aigua” que mantenia amb algunes poblacions veïnes (1758-66). Quatre fets marquen i configuren la producció històrica i el recorregut vivencial de Caresmar.
En primer lloc, la recerca pels arxius públics i privats de la corona catalanoaragonesa. S’hi dedicà, sobretot, al llarg de la dècada de 1760-70. Durant aquest període estudià els documents dels arxius de la col·legiata d’Àger (on donà notícia d’uns 2.530 documents) i dels monestirs de Gerri de la Sal, Balaguer, Camprodon, Poblet, Montserrat, Sant Miquel de Cuixà, Lavaix, la Seu d’Urgell i Sant Cugat del Vallès. De totes aquestes recerques en deixà constància escrita. També establí contacte amb el monestir de Santa Maria de Vallbona, i assessorà l’abadessa Maria Teresa de Riquer sobre qüestions arxivístiques i documentals del cenobi urgellenc (AMV 6.2/46). Entre els anys 1772 i 1789, i seguint l’encàrrec del capítol de canonges de Barcelona, s’ocupà d’ordenar l’arxiu catedralici. Allà copià i extractà més de 14.000 documents, datats entre el 800 i el 1660. L’any 1776 uns devots sol·licitaren la revisió i actualització d’una sèrie de textos litúrgics de la diada de santa Eulàlia, perquè els consideraven poc ajustats a la realitat històrica. El bisbe de Barcelona Gabino de Valladares encomanà a Caresmar un informe rigorós i científic, estrictament reservat. En aquest treball l’autor posà de manifest la manca d’autenticitat en els textos, que considerava en bona part fruit de la devoció popular, la llegenda i, també, l’aportació personal del jesuïta Pere Gil, que visqué a l’inici del segle XVII. Arran de la difusió de l’informe, molts canonges barcelonins i membres de la Reial Acadèmia de Bones Lletres es posaren contra Caresmar, acusant-lo de ser poc respectuós amb la tradició, i s’hi escriviren textos difamatoris en contra, i fins i tot arribà a patir l’agressió física pels carrers de Barcelona. La polèmica es mantingué fins ben entrada la dècada de 1780-90. Quan li fou tancat l’accés a l’arxiu catedralici (1789), el bisbe li encarregà l’ordenació de l’arxiu episcopal, on treballà els darrers anys de la seva vida. El 1791 morí a Barcelona a causa d’un atac d’apoplexia. El seu cos fou transportat a Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (Noguera).
El segon fet destacat és la seva important tasca en acadèmies i institucions públiques: fou membre de la Real Academia de la Historia de Madrid i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1750-80?). En aquesta darrera sovint hi exposà el fruit de les seves investigacions.
En tercer lloc cal referir-se al prestigi internacional que assolí la seva investigació. L’any 1785 el suprem president del Premonstrat li demanà que s’ocupés de l’ordenació del fons divers de l’orde. Caresmar establí contacte amb els pares maurins de París, a qui ajudà en la redacció de les seves obres paleogràfiques i diplomàtiques. El rei Lluís XVI li donà permís per a estudiar aspectes referents a la història de França en els arxius catalans, i li regalà un segell i una sèrie de llibres com a mostra d’agraïment.
Finalment, Caresmar també col·laborà amb altres autors. Amic dels erudits Gregori Maians, Joaquim Llorenç Villanueva i Josep Finestres, posà al servei del també erudit i amic Enrique Flórez força documentació eclesiàstica sobre Barcelona i Vic que aquest utilitzà per a elaborar la seva España Sagrada. També col·laborà en les Memorias para ayudar a formar un Diccionario Crítico de los escritores catalanes, de Fèlix Torres i Amat, i en el Viage literario a las iglesias de España, de Jaume Villanueva. Assessorà Nicolás Antonio en la seva Bibliotheca Hispana Nova (hi afegí un complement d’escriptors catalans que es conserva manuscrit, ms. 13464 BNM) i redactà les notes a l’obra de dret canònic de Theodor Maria Rupprecht Notae historicae in universum Jus Canonicum rationibus consentaneis adsertae: quaestionibus historico-critico-dogmatico-scholasticis illustrae, munitae atque in usum cupidae legum sacratiorum juventutis praecipuae directae (1772). La intensa tasca arxivística de Caresmar feu possible l’obra històrica d’Antoni de Capmany Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona i de Bofarull.
Entre les obres impreses de recerca històrica destaca la Disertación histórica sobre la antigua y moderna población de Cataluña, escrita el 1780 i publicada el 1821 i més coneguda com a Carta al barón de la Linde, que era Manuel de Teran, intendent general interí de Catalunya. L’obra, fruit de les recerques arxivístiques de Caresmar, tracta de demostrar que el Principat de Catalunya era més poblat a l’Edat Mitjana que no pas a les acaballes del segle XVIII. L’afany pragmàtic del text i l’alt rigor científic de què feu ús el seu autor, l’allunyaren de la historiografia eclesiàstica coetània, sovint encotillada en el model barroc setcentista.
També escriví el tractat Sobre el primado de la iglesia de Tarragona respecto otras iglesias, aún respecto a la de Toledo, que fou traduït al català pel P. Fr. Martí de Barcelona amb el títol d’Història de la primacia de la seu de Tarragona (1924). En l’obra Sanctus Severus, episcopus et martyr, sedi et civitati Barcinonensi, noviter assertus ac vindicatus: dissertatio historica (1764), refutà les hipòtesis de Maians sobre sant Sever (que el sant Sever de Barcelona no era el mateix que el de Ravenna) i tractà d’equilibrar la tradició local i el rigor històric. L’informe sobre l’afer de santa Eulàlia fou publicat en l’obra d’Agustín Sala Censura sobre algunos hechos del martirio de santa Eulalia barcelonesa, defendida y vindicada de todos los argumentos y respuestas contenidas en el Discurso Apologético, que ha dado al público... fr. Domingo Ignacio Boira, de la orden de predicadores... (1782). També és autor d’un estudi sobre epigrafia de caràcter local titulat Dissertatio historico-cronologica de inscriptione lapidis ecclesie Sancti Meterii martyris Barcinonem per epistolam tramissa ad amicum (1765) i d’un menologi premonstratenc, Menologium praemonstratense: in quo sancti et beati ac peculiaria festa, necnon plurimi ex professoribus utriusque sexus sanctimonia... (ca. 1761). Així mateix, inicià una recerca sobre el seu monestir: Historia monasterii B. Mariae Bellipodii Avellanarum ex antiquis ejusdem Domus aliisque documentis contexta, quam á limine fundationis ad annum 1330 perduxit (traduïda al castellà per E. Corredera amb el títol d’Història de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, 1977).
Entre les obres no impreses destaca el Discurso sobre la agricultura, comercio y industria, con la inclusión de la consistencia y estado en que se halla cada partido o veguería de los que componen el Principado de Cataluña, dirigida a la Junta de Comerç. D’aquesta obra, que comparteix l’esperit pragmàtic que presidia la Carta al barón de la Linde, són dignes de menció els elements de teoria econòmica i també l’acurada descripció geogràfica del país. Pel que fa als textos religiosos i morals, publicà sermons en lloança a sant Pere, santa Tecla i la Puríssima Concepció de Maria.
De la llarga sèrie d’obres que han restat inèdites, o bé s’han perdut, destaquen la Colección de documentos de Cataluña, el Catálogo de manuscritos impresos en la Catedral de Barcelona dispuesto por orden alfabético de autores i una Historia general de los condes de Barcelona, Urgel, Besalú, Prades, Foix, Pallars, Ribagorza y vizcondes de Ager.
El ressò que obtingué l’obra de Caresmar fou escàs. En un primer moment influí decididament en els companys i deixebles d’orde Jaume Pasqual i Josep Martí, i en historiadors com Capmany. Poc després de la seva mort, les seves obres caigueren en l’oblit, a causa, entre altres factors, del caràcter enciclopèdic i volgudament fragmentari dels escrits. No fou fins ben consolidat el moviment de la Renaixença que es començà a valorar la seva tasca. Al llarg del segle XX l’obra de Caresmar ha conegut una major difusió i reconeixement. Així, la Carta al barón de la Linde s’ha reeditat en dues ocasions (1959 i 1979).
El seu fons personal es troba dispers entre la Biblioteca de la Universitat de Barcelona (BUB), la de Catalunya (especialment els manuscrits 729 i 753), la del convent dels franciscans de Balaguer i la del monestir de Bellpuig de les Avellanes.
Bibliografia
- Alòs, R. d’ (1917-1919): “Contribució a la bibliografia del P. Jaume Caresmar”. Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, IV/V, p. 28-36 i 52-82.
- Corredera, E. (1971): La escuela histórica avellanense. Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs.
- Martorell i Trabal, F. (1927): “Manuscrits dels pp. Caresmar, Pasqual i Martí a la Biblioteca del Convent dels Franciscans de Balaguer”, Estudis Universitaris Catalans, XII, p. 178-240.
- Mercader, J. (1966): Historiadors i erudits a Catalunya i a València en el segle XVIII. Caresmar i l’escola de les Avellanes. Mayans, el solitari d’Oliva. Barcelona, Rafael Dalmau editor, Episodis de la Història, 85.
- Mercader, J. (1979): Caresmar, J.: Carta al barón de la Linde. Igualada, Centre d’Estudis Comarcals, p. 5-21.
- Torres i Amat, F. (1836): Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes, y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña. Barcelona, impremta de J. Verdaguer, Barcelona 1836, p. 156-162.